Generació perduda?

vender mi coche barcelona (1)
vender mi coche Barcelona

Recordo els viatges a Salou (Tarragona) amb un Renault 12 nou sortit de fàbrica. Era un luxe que el meu pare, funcionari, s’havia permès: comprar-se un cotxe nou. Corrien mitjans dels anys setanta. Els viatges duraven… Al cotxe viatjàvem els meus pares, les meves germanes, jo i el gat. A més, les maletes.
No hi havia cinturons en la part posterior ni cadires per als menors: de fet jo alternava els genolls de la meva mare i els de les meves germanes. Tampoc havíem sentit parlar de l’aire condicionat o dels coixins de seguretat. Si paràvem pel camí ho fèiem a l’àrea de descans o a l’entrada d’algun camí, viatjàvem feliços. Molt feliços.

Avui no se m’ocorre viatjar amb cap nen al cotxe sense la seva cadira de seguretat. Si el recorregut ens porta moltes hores, ens queixem. Tenim coixins de seguretat, GPS, aire climatitzat, lector de DVD per fer el viatge més entretingut… Comoditats que als nens actuals els semblaran d’allò més normals.

Què vull donar a entendre amb tot això? Doncs que els qui avui tenen entre 25 i 35 anys van arribar al món amb uns nivells de benestar majors que els dels seus germans i, per descomptat, que els dels seus pares. Els que són acusats de ser materialistes han crescut entre cotons, envoltats de tot tipus de comoditats que fan la vida més fàcil. En general, la societat occidental s’ha tornat més còmoda: no volem passar fred a l’hivern ni calor a l’estiu; cada família disposa de dos vehicles,  tres o quatre; a cada casa hi ha mínim un parell d’ordinadors i almenys, dos televisors, a part del home cinema, la Wii i diversos telèfons mòbils que es canvien cada any perquè de seguida es queden desfasats.

compra venta coches Barcelona
vender mi coche Barcelona

Els joves són avui més consumistes i pragmàtics que els d’abans. Per a ells la vida no és sacrifici com el va ser per als seus pares, no és només treball: és oci i treball. Això és dolent? És cert que són uns “comodons” que s’apoltronen al sofà de casa dels seus pares sense més horitzó vital que el del cap de setmana?
De debò que no tenen més valors que els purament materials? Són tan diferents d’altres generacions o simplement és la societat actual la que no té res a veure amb la de fa poques dècades?

El col·lectiu dels que tenen entre 25 i 35 anys acumula tants apel·latius que un no sabria amb quin quedar-me: generació I, generació Peter Pan, mileuristes, generació perduda, generació Net,… Joventut, diví tresor?… Podríem omplir pàgines i pàgines amb titulars que presenten als joves com a aturats, “vagos”, mancats d’esperança, conformistes, egoistes, …

Quan vaig pensar fer un post sobre aquest tema el títol que vaig pensar va ser el de “Generació noquejada”. La impressió inicial era que els joves tenien, malgrat la seva preparació, poques possibilitats d’ascens social i que era provocat per la seva quasi nul·la motivació més que per les condicions del mercat. Semblava que s’eternitzaven a casa dels seus pares, que no acabaven de sortir del niu per emprendre les seves vides com a adults i que a més, estaven a gust així. Es diria que no tenien més valors que els materialistes: un cotxe, diners per a copes, el mòbil…Havien estat noquejats en el primer assalt sense ni tan sols haver començat la lluita.

Però la meva recerca va venir a demostrar que el fenomen d’apalancar-se amb els pares no era nou (en 1993, fa gairebé vint anys, El País va publicar un article titulat “Apalancados con papá y mamá”).

Abans el títol acadèmic era sinònim d’un bon lloc. En l’actualitat no és garantia de res.

vender mi coche Barcelona
vender mi coche Barcelona

Realment noquejats? De debò és tot tan negatiu?

Amb les dades a la mà es desmunten molts arguments. No crec que se’ls pugui denominar generació perduda. Cert, existeix llum i ombra (la titulació universitària s’ha anat devaluant, la taxa de treball temporal a Espanya és una de les més altes d’Europa, els sous dels que van cursar estudis superiors mai van ser tan baixos) però no se’ls poden atribuir a ells i, potser, la que camina perduda és la societat, no un grup concret…

Quins valors inculquen quan afirmen que comprar una casa és millor que llogar, quan els animem a opositar en lloc d’emprendre un negoci?
De debò hi ha una generació perduda? Crec sincerament que no. Vivim a l’era de la modernitat líquida, el que ahir era vàlid avui ja no ho és, d’aquí la precarietat, el futur incert, la falta de llum al final del túnel.

Més que mai és cert el poema d’Antonio Machado: “caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar”.. Els camins dels nostres pares i dels nostres germans ja no existeixen. Cal buscar-se vies alternatives

Joan Puyol    Vender mi coche Barcelona

Publicado por

CARS&BUSINESS BARCELONA

Joan Puyol. "Empresari - Blogger"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *