Reflexion | Compra Venta Coches Barcelona

Fitxar fa olor de ranci.

Les grans estructures d’oficines als mega-edificis amb hora d’entrada i sortida, on cal fitxar, fan olor de ranci. Internet ha alliberat moltes professions de les seves cadenes i està acabant amb el terme “freelance”, per convertir-ho en “free radical”.El freelance és el que ven el seu treball per hores, més com un proveïdor, i el treballador free radical ven la seva experiència, el seu talent. El freelance és una peça més de producció per a una empresa i el free radical és contracta pel valor que pot aportar. El freelance és més anònim i el free radical, que és també una marca personal, funciona més com una empresa i un col·laborador.

Fa uns anys es va començar a parlar del nou perfil de treballador free radical. És la persona que prefereix treballar en projectes per a diversos clients en lloc d’utilitzar tot el seu temps a desenvolupar una mateixa funció per una sola empresa. És el que busca flexibilitat i vol abordar més d’una disciplina i una major varietat de treballs.

Ser free radical implica canviar una ocupació full-time per independència. El free radical cerca clients i mai “jefes”.

Els radicals lliures són forts i resistents, autosuficients i extremadament potents. Els trobaràs treballant pel seu compte, a petites empreses, petits equips o en grans companyies. Estan a tots llocs i penso que estan configurant el futur .

Aquest és el manifest dels Free Radicals:
-Fem la feina que és, abans de res, reconfortant. No innovem i fem feina solament per a nosaltres mateixos. Volem aconseguir un impacte real i de llarga durada a l’entorn que ens envolta.

-Demanem llibertat, tant si treballem en companyies o pel nostre compte, per experimentar, participar en múltiples projectes alhora i desenvolupar les nostres idees. Avancem dins de la flexibilitat i som més productius quan ens sentim totalment compromesos.

-Fem molts projectes i, per tant, cometem errors sovint. Veiem els petits errors com a oportunitats d’aprenentatge i part de la nostra educació experimental.

-Tenim poca tolerància a les friccions de la burocràcia, xarxes d’influència de l’antiga escola i les pràctiques de negoci antiquades.

-Sovint qüestionem els procediments estàndard i ens fem valer.
-Esperem que les companyies treguin el millor del nostre treball i talent, ja sigui una petita o una gran companyia. Quan els nostres projectes i aprenentatges s’estanquen, marxem. Però quan podem produir un impacte en alguna cosa que ens interessa, estem encantats! Volem fer el nostre treball sempre el millor que podem.

-Sempre que sigui possible, difonem coneixement col·lectiu per ajudar a prendre millors decisions, per a nosaltres mateixos i els nostres clients.

-Pensem que “networking” és compartir. Al compartir les nostres creacions i les coses que ens fascinen, fem també una comunitat de seguidors que ens donen feedback, ànim i ens condueixen cap a noves oportunitats. Per aquest motiu optem per la transparència sobre la privadesa.

-Veiem la competència com una motivació positiva i no com una amenaça.

-Ens guanyem bé la vida fent el que ens agrada. Ens considerem, alhora, artesans i empresaris. Sovint som els nostres propis departaments de comptabilitat, la nostra agència de publicitat, el nostre assessor de desenvolupament de negoci i el nostre comercial.

-Dediquem l’energia necessària per invertir en nosaltres mateixos com a negoci i emprem les millors eines i coneixements (la majoria són lliures i online) per gestionar el nostre treball com una empresa d’avui.

Vull acabar aquest post, l’últim de l’any, manifestant que seria sa que canviem de forma de pensar i assumim risc i perill com unes paraules positives, constructives i sanes.

Joan Puyol. Compra Venta Coches Barcelona.

Aixecant la mirada a un cel generosament blau.

La cadira està dura, el llit tou, la compra cara, la venda barata, l’ordinador lent, el menjar ràpid, el sou curt, la setmana llarga, d’incentiu baix, l’objectiu alt, la figura grossa, el menú prim, el seient estret, la jaqueta ampla, la pel·lícula avorrida, la cervesa calenta, el cafè fred, el pensament blanc i el futur negre.

El queixós pateix una malaltia que consisteix en la necessitat de produir queixa fins al punt de la dependència física de la mateixa, manifestada per mitjà de determinats símptomes d’abstinència quan no li és possible la seva expressió. El queixós no té control sobre els límits del seu consum i sol anar elevant, al llarg del temps, el seu grau d’intolerància vital.

Aquesta severa intoxicació de malestar expressat augmenta amb dimensions de pandèmia. Exaspera comprovar com la pesada queixa martelleja insistent les converses. La ironia de profund contingut agressiu. La inexorable mirada al buit en el got, la imperfecció del cristall o la impuresa del líquid. La il·lusió és ingènua. En l’avaluació, el somriure és estúpid, i la valoració, com més dura més sàvia.

Fins al moment no existeix una causa comuna coneguda d’aquesta addicció, encara que diversos factors poden exercir un paper important en el seu desenvolupament, i les evidències mostren que qui té un pare, mare o parella queixós té major probabilitat de patir aquesta malaltia. No està comprovat que existeixi predisposició genètica.

Altres factors associats a aquest patiment són: la necessitat d’alleujar l’ansietat, conflicte en relacions interpersonals, depressió, baixa autoestima.

El queixós creu que és més llest qui critica i troba defectes que aquell que lloa i assenyala virtuts. També pensa que mantenir un to somrient i vital, presentar-se feliç i entusiasmat, expressar confiança i transmetre il·lusió, el fa perdre enters en l’escala de l’admiració intel·lectual.

Lluny de manifestar-se avergonyits o penedits, els queixosos disparen arrogants les seves queixes cap al futur, amenacen amb les seves futures reflexions i són contundents a l’hora d’afirmar que fins a la més feliç de les notícies encobreix una fatalitat que ens perjudica. A diferència del pessimista que provoca rebuig, el queixós se socialitza molt millor, fins i tot atreu adeptes.
El tractament del queixós es concreta en dues vies: a) Nutricional: amb la ingesta sistemàtica de somriures, i b) Postura: aixecant la mirada a un cel generosament blau.

Existeix, una tercera via de suport de grup, igual que les teràpies que es duen a terme amb els que tenen una addicció alcohòlica. En aquest cas es concreta amb la creació d’una equivalent comunitat terapèutica que reuneix als seus seguidors, i des del sincer reconeixement i penediment iniciant les seves sessions amb la declaració:

“El meu nom es Jordi i sóc un queixós”.

Joan Puyol Vender Mi Coche Barcelona

BENVINGUT A LA SELVA!

L’apatia s’apodera del teu cos, fa temps que no descobreixes res de nou, la teva feina s’ha tornat una autèntica rutina. Transcorren els mesos i tot és pràcticament de la mateixa manera. Continuen els problemes, per descomptat, però proves de solucionar-los amb les mateixes fórmules de sempre. Què estrany!, ja no funcionen.

La teva ment sembla que està col·lapsada, no dóna més de si. Li treus importància, penses que es tracta d’una mala ratxa… i per “colmo” tires pilotes fora. “La culpa no és meva”, et dius a tu mateix.

Encara no t’has adonat, tens un perímetre delimitant per cada lloc per on camines, és invisible, però està aquí i en el fons ho saps. Et trobes segur, és la teva àrea. No hi ha efectivitat en els resultats, ja és impossible que hi hagi bons resultats, però estàs còmode i per això ni et planteges sortir per veure què hi ha més enllà.

Mentrestant, hi ha uns altres que t’estan avançat per la dreta. S’han llançat al buit. No sabien què podrien trobar, però tanta apatia els va empènyer al precipici. Segueixen vius i, el més important, estan aconseguint millors resultats que tu.

S’han adonat que les zones tancades i confortables no els agraden gens. Aquestes zones estan bé per estar una estona, però et fan desaprofitar la teva energia, et fan morir per dins i t’impedeixen créixer, per no parlar de la impossibilitat de crear alguna cosa nova i sorprenent.

Comença a fer coses petites com, per exemple, intercanviar el lloc de treball amb un company. Cada dia encenent l’ordinador a la mateixa hora i en el mateix lloc mentalment no pot ser bo. Pensa-ho.
No vulguis controlar cada moment de cada projecte. Deixa que el procés creatiu flueixi, assumeix que no és dolent no tenir el control d’ absolutament tot. Les possibilitats existeixen, però mai són tan òbvies com t’agradaria. Com més tanques saltis, més prat veuràs. La inspiració és fonamental, i no t’arribarà mai entre quatre parets.

Permet que els esdeveniments et canviïn, accepta que la teva posició no és l’única vàlida, i que altres visions et poden obrir un món d’oportunitats. Incorpora el concepte de cocreació, (generar energies, idees,… de manera conjunta), als teus reptes, els resultats milloraran exponencialment.

No és una qüestió de força o de valentia, no et segueixis enganyant. Es tracta simplement de tenir la voluntat de “voler canviar alguna cosa”. La por, la incertesa, els riscos, són els ingredients perfectes per combinar el millor “salt mortal”. Surt del zoo. Fuig de la teva gàbia de confort.

Benvingut a la selva!

Joan Puyol. Vender mi coche Barcelona

No hi ha la opció d’arriscar-se, ja estàs dintre del risc.

Crec que l’actual situació està plena d’esquerdes i crec sentir que “ja no es juga com abans”. Ja no hi ha la opció d’arriscar-se. Estàs dintre del risc. T’han ficat dintre del risc. I aquesta certesa es pot expressar també en una frase que vaig escoltar en una pel·lícula: “Espera el millor, però prepara’t pel pitjor”.

¿quieres reinventarte? ¿quieres abrir un negocio? ¿quieres contactar con personas con tus mismas inquietudes?¿Eres profesional, emprendedor, colectivo,… quieres ampliar el área de tu negocio, sin salir de tu empresa?. ¿Buscas a un colaborador que luche por tus objetivos?. … Entonces, es una lástima el que no nos hayamos encontrado antes…. ¿Empezamos?. Joan Puyol.

El present recent ha deixat un ensenyament per sempre. “Has de viure la vida com si fos una eterna segona opció”. I ara és el moment de portar-la a la pràctica en un país agredit per la austeritat. Quan ja no tens res és quan lluites per sobreviure. Si ningú fa res per tu, ets tu el que a de fer alguna cosa”.

L’autocupació és una de les actituds més demanades per les grans i petites empreses a la societat del coneixement.

Crec que buscar feina és una conya, una mentida i una estúpida forma de justificar la ineptitud dels nostres polítics en general.

Aconsello intentar aparcar el verb “buscar” i utilitzar en el seu lloc el verb “crear”. Utilitza el verb reinventar. Utilitza el verb fabricar. Utilitza el verb reciclar. Són més difícils, sí, però el mateix passa amb tot el que es fa real. Que es complica.

Penso que és “mentida” que no hi hagi treball. Crec que hi ha treball . El que passa és que ara es reparteix entre menys gent, que en molts casos es veu obligada a fer més del que humanament pot. Ho anomenen productivitat, un altre rotllo que el fan servir com millor els hi convé… Però no tot està perdut, cal fer recerca entre les teves habilitats. Buscar què saps fer millor. Què se’t dóna bé. Tots tenim alguna habilitat que ens fa especials. Alguna singularitat. Alguna raresa. El difícil no és tenir-la, el difícil és trobar-la, identificar-la a temps. I entre aquestes rareses, pregunta’t quines podrien estar recompensades. Si no és aquí, fora. Si no és en el teu sector, en qualsevol altre sector productiu.

Vivim en una societat que penalitza a qui no té nòmina, encara que aquesta sigui una basura; el sistema prefereix un assalariat en règim de semiesclavitut, que a un sacrificat autònom.

No és el mateix adquirir una franquícia de Benetton o d’Enrique Tomás que inventar-se un negoci nou. I no és el mateix treballar vint anys a la Seat , Sony o al Carrefour que haver de barallar en primera línia amb el mercat des d’un negoci propi. No és el mateix l’emprenedor per necessitat que ser emprenedor vocacional. El primer acaba de ser acomiadat del seu treball i li han donat un finiquito xulo, però sent horror perquè va ser educat en la cultura del “busca’t un contracte indefinit i ficat a dormir”. Aquest tipus d’emprenedor acudeix a ” Expo-franquicia” i acaba invertint tot els seus diners en muntar una franquícia de Benetton o un tot a 100.

El segon, l’emprenedor vocacional s’inventa o reinventa.

Joan Puyol Compra venta coches Barcelona

L’audàcia del neci.

Moltes de les vegades que els emprenedors tenen un projecte per emprendre, crec que més que un projecte, penso que és una intuïció, que gairebé segur els portarà al fracàs.

No facis ni cas quan et comencin animar de manera gratuïta a emprendre, que emprenguin ells si tan fàcil ho veuen, que arrisquin ells el seu capital.

Les necieses sempre sorprenen a tots, doncs el neci és audaç en atreviment. La seva malentesa li impedeix advertir que desentonarà amb la seva conducta i això mateix li lleva la vergonya de fer el ridícul.

En canvi, l’home de seny entra amb gran cura. El seu escut és l’advertiment i la cautela, i va observant i descobrint el que hi ha en l’ambient, per actuar amb el mínim de risc.

Tot atreviment que manqui de reflexió està condemnat al fracàs, encara que tal vegada ho salvi l’atzar, però no pensis mai que Deu proveirà

Massa freqüentment em trobo amb coneguts o amics que han emprès un projecte i a estat al poc temps un fracàs, i és que quan m’ho expliquen les raons arribo a la conclusió que més que un projecte era una “corazonada”.

Convé nedar amb cura en aigües que es temen fones:
Aneu provant a poc a poc amb sagacitat i guanyant terreny amb prudència.
“tots els necis són audaços”, la qual cosa deu ser probablement cert, almenys si s’adopta, per a neci, l’accepció que ho refereix a aquell que obra sense cautela o sensatesa. Ningú pot demostrar que la inversa sigui també frase judiciosa, així que ens cap l’alleujament de saber que no tots els audaços són necis de fet. Perquè l’audàcia o l’atreviment és un dels ingredients insubstituïbles de la creativitat personal i del progrés,

“Si fas sempre el mateix, no esperis resultats diferents”, deia el geni d’Einstein

Sens dubte, l’atreviment no és tot, ni la meitat, ni la meitat de la meitat…; si ho fos, el progrés estaria en mans de tots els necis; ni és l’únic element de valor ni garanteix èxit de cap classe; l’èxit és una altra cosa diferent a l’aventura d’emprendre, que requereix amb freqüència d’altres integrants, com per exemple és el que va tenir Colón, descobrint Amèrica per casualitat, o Fleming la penicil•lina o Becker el la radioactivitat; tots ells uns atrevits, això sí, per cert. No és tot l’atreviment, però és més que alguna cosa.

Així que…, i acabo, no és intentar per intentar imprudentment, però per innovar cal intentar, però sense oblidar la més valuosa de totes les virtuts de l’innovador d’èxit, que és la perseverança, la constància y el seny.

Joan Puyol Compra venta coches Barcelona